Per si vols llegir-nos...

El Cinema Truffaut recorda a David Lynch amb una doble sessió.

En homenatge a la figura del director de cine David Lynch, l’equip del Cinema Truffaut va considerar la programació especial d’algunes de les seves obres més conegudes setmanes després de la seva mort. El 27 de febrer, doncs, se celebrava una doble sessió a la Sala 1. El públic va poder gaudir d’una primera projecció de Blue Velvet i, tot seguit, del visionat de Twin Peaks.

La tranquil·litat amb la que Lynch es va acomiadar de nosaltres -els espectadors- a la sala del Cinema Truffaut em va deixar, si més no, desconcertada. Després de tot aquell rebombori d’una violència inquietant i desorganitzada que ens havia ensenyat a través d’unes imatges que oscil·len entre una lleugera línia de sensualitat i fatalitat, es van encendre els llums i tothom va aixecar-se desitjós de normalitat.

Una cortina de vellut blau que sona a misteri dona pas a l’encantadora cançó protagonista de la banda sonora que Angelo Badalamenti preparà per a Lynch. Darrere del teló descobrim un idíl·lic matí assolellat i brillant, de tanta placidesa que resulta inquietant. Podríem sentir aquesta presentació com una ofensa a la nostra intel·ligència; ja havíem pogut identificar alguna cosa estranya amb aquelles tonalitats menors de l’orquestra que sonava estrident en els crèdits inicials. Però plantejar aquesta tranquil·litat preliminar només fa que augmenten les nostres ganes per saber quin és el misteri que ens espera.

El personatge de Jeffrey pot entendre’s com una mena de replantejament del conegut fotògraf de Hitchcock que acaba per resoldre un crim quasi sense haver-s’ho proposat des de la seva finestra. Casualment, a més, tots dos porten el mateix nom. Alhora, Lynch ens deixa veure de manera prou evident altres referències a clàssics cinematogràfics en aquesta obra. La fauna d’insectes que utilitza en diferents ocasions té molt a veure amb la que en feia servir Buñuel. El plànol de les formigues sortint de l’orella que Jeffrey es troba entre la gespa transporta a una sensació molt similar a les formigues damunt de la mà en Un perro andaluz.

Jeffrey encarna el paper de conductor de la història, a qui Lynch dona un cert privilegi i venteja sobre la resta a través de recursos que li permeten observar com es va desenvolupant la història. Decideix, per exemple, tancar-lo dins d’un armari perquè conegui la relació entre Dorothy i Frank, de manera que l’acosta al paper que ocupa l’espectador i el seu propi com a director. Per tant, és un nexe entre la realitat fora de la pantalla i tot aquell món ocult que amaguen els altres personatges.

D’altra banda, els papers que interpreten Isabella Rossellini i Dennis Hopper formen part de l’estratègia del director per desconstruir la narrativa i deixar en un estat de suspensió el sentit lògic d’aquesta. Al personatge de Frank el caracteritza la facilitat que té per passar d’una emoció a una altra de manera immediata, sense adonar-nos de la transició. I això ens resulta incòmode, ens desconcerta. Però contrasta amb la màscara respiratòria que utilitza el personatge en moments d’angoixa o nerviosisme. Al meu parèixer, Lynch li atribueix aquesta debilitat fisiològica al personatge de manera irònica, com un element còmic que humanitza el paper de “gàngster” abusiu que interpreta. A més a més, aprofita la mascareta per establir un lligam físic a la relació de víctima i botxí que hi ha entre Dorothy i Frank. Per tant, l’escena en què Dorothy és atesa a l’ambulància i se li col·loca una màscara respiratòria no és casualitat. És l’oportunitat que veu Lynch per reforçar de manera visual que la situació que pateix ella és conseqüència directa de tot el que li ha passat a ell.

Si és cert que em suposa un esforç d’atenció la proposta cinematogràfica de Lynch, alhora, em resulta prou divertida. Potser són les metàfores o, a voltes, les epanadiplosis que fa servir sense cap sentit o utilitat aparent per a la narrativa de la història que- per això- són les que aporten la sensació que ell busca de confusió i fascinació incòmoda. La mànega de l’aigua que s’encalla quan el pare de Jeffrey pateix l’infart és un símbol que avança com esdevindrà la trama. Igualment, dels primers detalls en què es fixa Jeffrey quan entra al pis de Dorothy és el barret del fill d’aquesta. Representa el món que ha perdut la mare, que acaba recuperant al final de la pel·lícula; recurs que es resol en l’última escena quan es retroba amb el seu fill i porta el barret posat.

Agraïsc que, almenys, poguera calmar el meu desconcert i posar un poc d’ordre a tot el que acabava de veure amb els plànols finals de l’ocell amb la panerola. Encara que acabara aquella sessió obligada a processar i a intentar connectar moltes idees, -feina que després resultaria inútil- aquelles imatges tan càlides tretes dels paper de Doris Day als anys 50 que faciliten la vida de l’espectador van fer la seva funció. Així doncs, amb aquest escrit decidisc donar-li les gràcies a David Lynch i el seu equip per incorporar en cent vint minuts tots els estímuls i emocions que necessita un bon espectador.

 Leyre Chiva Seguer.

Reflexió personal sobre Blue Velvet (1986), de David Lynch

El dia 27 de febrer vam tenir l’oportunitat d’estar a l’homenatge a David Lynch per la seva mort al cinema Truffaut, vam veure Blue Velvet, i ha estat una experiència cinematogràfica desconcertant, inquietant i, alhora, fascinant. És una d’aquelles pel·lícules que no et deixa indiferent, que no només expliques sinó que també sents. En sortir del film, vaig quedar amb una sensació d’inquietud difícil d’explicar. David Lynch aconsegueix el que pocs directors poden: crear un univers aparentment reconeixible, però on tot és estrany, inquietant, com si visquéssim en un malson que es disfressa de somni.

El que més em va sorprendre de la pel·lícula és el contrast entre l’aparença i la realitat, entre la llum de la quotidianitat i les ombres que s’hi amaguen. La primera escena ja és una declaració d’intencions: una urbanització típica nord-americana, gespa verda, cases ordenades, nens que juguen... i de sobte, un home que cau desplomat mentre rega. La càmera penetra sota terra i ens mostra una colònia d’insectes, una metàfora visual perfecta del que ens espera, sota la perfecció, hi ha corrupció, violència, caos. Lynch ens convida a mirar el que no volem veure, a explorar el que normalment es reprimeix o s’amaga.

El viatge del protagonista, en Jeffrey Beaumont, és també el viatge de l’espectador. Al començament, és un noi jove, curiós, aparentment innocent, que troba una orella humana tallada en un camp i decideix investigar. A poc a poc, s’endinsa en un món fosc i pertorbador, ple de violència, perversions i dolor. El més inquietant és que, en certa manera, se sent atret per aquest món. I nosaltres, com a espectadors, també. Ens incomoda, però no podem deixar de mirar. Lynch juga amb aquesta dualitat humana: l’atracció pel perill, pel que és prohibit, pel que és fosc. I ens fa preguntar-nos, fins a quin punt podem conèixer la foscor sense contaminar-nos-hi?

Una de les coses que més em va impressionar és la figura de Frank Booth, interpretat magistralment per Dennis Hopper. És un dels personatges més terrorífics que he vist mai al cinema. No només per la seva violència extrema, sinó perquè representa una mena de mal visceral, irracional, imprevisible. No té lògica ni redempció, i això el fa encara més esgarrifós. La seva presència domina cada escena on apareix. És un personatge que incomoda profundament, però que no pots deixar de mirar. D’una manera perversa, gairebé hipnòtica, et captiva. També voldria destacar la interpretació d’Isabella Rossellini com a Dorothy Vallens. La seva actuació em va trencar per dins. És un personatge profundament ferit, atrapat en una situació de violència i humiliació constant, però que al mateix temps desprèn una força i una complexitat emocional extraordinària. La seva relació amb Jeffrey no és fàcil d’entendre ni de jutjar. És una relació carregada de dolor, de desig, de submissió i resistència alhora. Em va fer reflexionar molt sobre la fragilitat humana, sobre com el dolor pot arribar a desfigurar la voluntat, i sobre com el cinema de Lynch no dona res mastegat: t’obliga a pensar, a qüestionar, a sentir contradiccions.

Ara bé, si he de parlar del que menys em va agradar o millor dit, del que més em va costar, són precisament aquestes escenes de violència tan crues i explícites. Hi ha moments que són realment durs de veure. No només per la violència física, sinó per la càrrega emocional que comporten. I tot i que entenc que això forma part de la proposta artística de Lynch, hi ha seqüències que em van fer sentir molt incòmode. Sobretot perquè el dolor que retrata no és gratuït, sinó profundament humà. No és una violència de pel·lícula d’acció, és una violència que interpel·la, que colpeja l’ànima. I això, tot i ser una virtut, també pot ser esgotador per a l’espectador. Una altra cosa que pot resultar difícil és la narrativa fragmentada i simbòlica. Lynch no explica les coses de manera convencional. Hi ha símbols, somnis, escenes que semblen irreals, moments que no saps si estan passant de veritat o són projeccions psicològiques. Però, a parer meu, això és precisament el que fa gran aquesta pel·lícula. T’obliga a implicar-te activament com a espectador, a reconstruir el significat, a llegir entre línies. No és una pel·lícula fàcil, però sí molt rica. 

En definitiva, Blue Velvet és molt més que un thriller o una història de misteri. És una reflexió profunda sobre la naturalesa humana, sobre la dualitat entre llum i foscor, entre amor i violència, entre aparença i veritat. És una pel·lícula que remou, que et fa sortir de la teva zona de confort i et deixa pensant dies després d’haver-la vista. I això, per mi, és el millor que pot fer el cinema: remoure consciències, sacsejar emocions i deixar empremta.

Kerlyn Rodas López